Avuí he visitat un poblet de La Segarra. Un feu ínfim amb quatre cases arreplegades a sobre d’un petit turó, amb carrers costeruts i empedrats.
Un esquitx de poble amb vivendes humils construides fa més de dos-cents anys, arreglades mil vegades, curioses, fermes en estructura i exemptes de luxes banals.
Tot allà destil·lava pau, calma i tranquil·litat.
El rellotge semblava anar més a poc a poc del que és habitual en ell, lluny del seu tic-tac rabiós.
La casa que m’ha acollit la ocupava un noi de mitjana edat amb el seu gos pelut i negre.
Tots dos estaven tant avesats a aquella calma, tant imbuits pel ritme del poble, que semblaven ben bé formar part del paisatge. Fora del poble, als carrers d’una gran ciutat, els hagués trobat extravagants, haguera dit que estaven fora de lloc, perduts, descol·locats, però allà, al seu poble, l’estrany era jo.
El que m’allunyava més de la realitat era el meu ritme de treball, la pressa, el bategar del meu cor accelerat no lligava amb el pols pausat de la vida en aquell paratge.
La casa estava a mig camí entre una vivenda i un estudi d’art.
L’home és un artista, un pintor que havia repartit part de la seva obra per tots el racons de l’immoble.
Les plantes de la casa eren diàfanes i la decoració eclèctica.
D’entre les pintures i les escultures s’endevinava el llit desfet, mobles antics restaurats amb cura, que feien una doble funció, decorar i enmagatzemar estris de toda mena.
Al terra del saló, dues gàbies per ocells de principis del segle XX, feien companyia a una bicicleta de cicloturisme amb un seient Brooks amb més de 10.000 km recorreguts.
A la cuina, una pared sencera de pissarra verda, mostrava dibuixos a guix que atreien la mirada.
No he pogut més que sentir enveja per la vida que m’imaginava portava l’home amb el seu gos i és que, coneguda la meva vida, anhelo d’altres.
No em malinterpreteu, sóc molt feliç amb la meva existència, amb la meva familia, la feina i el conjunt del meu rodar diari, però tal i com ja explicava en Joaquín Sabina a la cançó La del pirata cojo, un cop has viscut una vida, trobes a faltar d’altres de diferents: la de l’artista, la de l’alpinista al Nepal, la del rodamón en bicicleta, la de l’arqueòleg al Perú, la del navegant a la Polinesia.
De ben segur que l’home del gos i potser el gos mateix, han sentit enveja de la meva vida i és que hom desitja allò que no té.
La Segarra, a 8 de març del 2013.
No hay comentarios:
Publicar un comentario