Insubmissió.

Probablement pel meu elevat grau d’ignorància en temes polítics i econòmics, tendeixo a reduir a l’absurd tota la informació que aboquen els mitjans de comunicació sobre la crisi que assola el nostre país.

D’aquesta manera em procuro una idea prou clara perque la meva limitada ment pugui pair-la.

Problemes del poble:

• No tenim diners.
• No tenim feina.
• Estem endeutats amb els bancs.
• El comerç està aturat.
• Ens desnonen de les llars.
• Mengem més patates que peix fresc.

En definitiva: estem fotuts. Redueixen costos (retallant prestacions al poble: sanitat, educació, sous funcionaris).

Sol·lucions aportades pel govern:

• Aumenten els impostos (al poble).
• Injecten diners als bancs i les grans empreses (que surten del poble).
• El preu de les patates puja.

En definitiva: ens estan fotent.

La conclusió que en trec després de mirar el quadre és que, per solucionar la crisi, els organismes de poder (polítics i bancs) proposen oprimir la població amb mesures que els afavoreixen a ells mateixos i ho fan sense que els importi ni l’opinió del poble, ni les seves protestes.

Per acabar-ho d’arrodinir, encara troben temps per omplir-se les butxaques amb sobres sense nom, que es veu que algú descuida convenientment als seus despatxos.

Com sóc conscient de la meva manca de coneixements i escasa capacitat d’entendre a tots els experts, pèrits i periodistes que vomiten a diari les seves opinions sobre l’actual crisi econòmica i la idiosincràsia socio-política del nostre país, decideixo fer una ullada a la història de la humanitat per tal de veure com han gestionat altres governs, les crisis amb les que s’han anat trobant.

Descobreixo un panorama desolador.

Des de l’antic Egipte, passant pel senat de Cartago amb el seu “consell d’ancians”, el senat Romà amb els patricis, els senyors feudals i reis totpoderossos, la descoberta d’Amèrica,... tots el governs al llarg de la història, quan s’han trobat en moments de crisi, han optat per la mateixa fórmula: collar al poble reduint-li prestacions i aumentant-li impostos fins ofegar-lo.

I sempre, sempre, sense considerar la opinió de la població i les seves protestes.

Val a dir que el resultat d’aquesta fórmula emprada des que l’home és civiltzat ha estat el mateix: butxaques plenes pels organs de govern i una nova crisi en un futur no garie llunyà.

Jo no he trobat una solució alternativa amb garanties d’exit (com ho he de fer amb les meves limitacions), però seguint la màxima “si no vols obtenir sempre el mateix resultat, prova coses diferents”, se m’ha acudit que podríem tastar una fórmula nova: que el poble decideixi el camí a seguir, sense que ens importi l’opinió, ni les protestes dels governants.

Igualada, 15 de març de 2013.