La meteorologia no es tria.

El dia s’aixeca amb un Sol tímid, mig amagat entre núvols de primavera.

El cel blau s’intueix aquí i allà en els petits espais que queden lliures del blanc coto-fluix que sura empés per la brisa.

No es pot dir que sigui un dia radiant, però és el que és, i la meteorologia no es tria.

Malgrat això m’aixeco del llit amb la intenció de gaudir d’una jornada plena.

Vull aprofitar tot allò que és al meu abast, més per casualitat, que per mèrits propis.

Fa temps que m’he adonat de lo afortunat que sóc per haver crescut al mal-nomenat primer món, formant part del terç de la població mundial que gaudeix d’una llar amb electricitat i aigua corrent, tres menjars al dia, medicines al abast, sanitat, educació i altres luxes que la majoria de la població planetària no té l’oportunitat de conèixer.

Sense la pressió de règims autoritaris militars que atemoreixen poblacions senceres, com els de països no tan llunyans i on la llibertat es una utopia.

Llocs on a les superpotències no els interessa fer res en favor de la gent i permeten governs que coarten, no només els drets humans més elementals, sinó també els somnis.

I tot això ho tinc mercès a la providència d’haver nascut aquí.

Una casualitat, un fet que no he escollit.

Jo, hauria pogut néixer a Guinea Equatorial, Moçambic o en qualsevol societat on l’esperança de vida infantil es redueix dràsticament, la possibilitat de morir de malària és altíssima (per posar un exemple de malaltia impossible de contraure aquí) i on gaudir d’aigua potable tractada és complicat fins i tot per als turistes adinerats.

És cert que també podia haver nascut a Finlàndia o Suècia, en el si d’una família adinerada, però la probabilitat és molt menor donat el tant per cent de població que viu per sota del llindar de la pobresa.

Tan se val, he tingut la sort de néixer aquí i això, com la meteorologia, no es tria.

El cas és que molts dels meus conciutadans, no se n’adonen de lo afortunats que són i malbaraten els dies de la seva vida amb l’estrès, el neguit i patiments supèrflues per problemes banals.

Jo, al menys avui, he decidit sentir-me joiós, feliç de viure i no penso deixar-me atrapar per les preses del rellotge, les urgències de la feina, el pes de la hipoteca o les exigències d’un capitalisme que sempre procura fer-nos veure que ens manca això o allò altre.

Per respecte als dos tersos dels habitants de la Terra que tenen una existència realment dura, no tinc dret a malbaratar ni un sol minut de la meva afortunada vida, queixant-me de futileses. 

Igualada, 22 de març de 2013.